UFFF!!! Amazones 1 - Esteve 0

I per fi... després de dies d'espera, semblava que l'amazones i la seva màgia s'obria davant meu. El viatge fins a Requena va ser molt plàcid però el perill s'acostava...
Volia veure selva, i me'n vaig atipar... 80 km amb dos dies a través de la selva. Els nois de la foto portaven la càrrega: el primer 40 litres de gasolina a l'esquena i l'altre 35 kg de queviures pels 15 dies i costava seguir el seu pas, fins aquí tot perfecte.
Però va començar a ploure amb molta força, els nois em van avisar i van accelerar el pas perquè haviem de travessar capçaleres de riu, i amb la pluja el nivell pujava ràpidament... i així va ser, els arbres atravessats a manera de pont per creuar, estaven sota el nivell de l'aigua, era fàcil caure i no parava de ploure, era un malson, al cap de poc tot el que portàvem estava xop, al final l'aigua m'arribava al coll i aguantava el meu trist equipatge amb els braços enlaire...
Resultat final: les dues càmeres a la merda!!!! estava desesperat....
Al final vàrem arribar a Remoyacu, una comunitat de l'ètnia marsé, que evidentment degut a la dificultat i l'aïllament que es troba, cap turista li passa pel cap anar-hi. Perfecte vaig pensar, i de fet m'ho he passat molt bé, a més una de les càmeres la X100 ja funcionava i això em va animar...
El poble em va acollir molt bé i vaig passar a ser quasi un més d'ells, per la tarda jugava a futbito pel matí anava a pescar... els acompanyava a la xacra (conreu)...
La meva idea pel reportatge era descriure la vida real actual dels marsé, i no buscar l'estampa idílica del passat, és a dir sense amagar elements occidentals i actuals.
I durant 15 dies més o menys aquesta ha estat la meva ocupació. M'aixecava a trenc d'alba i a les 7-8 del vespre estava al llit, bueno al terra de fusta perquè com veureu de llits no n'hi han.
La meva dieta tampoc era gaire variada, cada dia fèiem dos únics àpats, el primer a les 9 va ser els 15 dies el mateix: sopa de peix... A les 4 dinàvem, un altre vegada peix però aquesta vegada amb yuca o arròs i plàtans.... aaahhh!! me'n descuidava la beguda típica el xapo és a base de plàtans madurs bullits, després es trituren i s'afageix aigua, està molt bo.
Aviat em vaig fer amic de l'Estefano, un dels fills de la família on m'estava.
Aquest és l'aspecte de l'interior de qualsevol de les cases tradicionals de Remoyacu, no hi ha ni llits ni taules ni cadires. Està ple d'hamaques i el menjar es serveix al terra. Hi ha una tarima on es fa el foc, perquè tota la casa és de fusta i elements 100 vegetals.
La gent semblava bastant indiferent a la meva presència, als joves els agradava molt que jugués a futbito però, ningú volia que li fés cap foto, ho em dèien que no o s'amagaven, amb dues excepcions: l'Estefano i l'avi.
Els monos, o xolo guapo colorao com li diuen ells, no és d'un gust exquisit però... es deixa menjar.
Aquí l'avi també em va ensenyar com extreuen el verí d'aquesta granota verinosa per després, posar-se'l amb finalitats al.lucinògenes i curatives igual que els seus avantpassats.
Vaig acabar fent fotos de família, que era l'únic que volien i en general m'ho he passat molt bé, encara que el tema fotogràfic doncs ha estat bastant fluix...

La tornada també s'ha complicat pel mal temps, he estat uns dies esperant per finalment poder tornar amb hidro-avió, que era l'única opció possible...
Tota la regió de Loreto està amb alerta per la pujada de les aigues, molt més alta que normalment, molta gent ha estat rescatada. Les escoles estan tancades i serveixen per aquesta gent que s'ha quedat sense casa.

He comprat un bitlllet per demà agafar un "ràpido", que em 8 hores em portarà a la frontera colombiana i així espero recuperar el temps perdut.
Ànims!!! que ningú pensi que estic desanimat perquè la veritat no és així, tinc ganes d'aprofitar aquests 12 dies que em queden per fer més fotos.