Amazones 2 - Esteve 1

Al final vaig anar a Colombia, i si quasi tot estava inundat.
Em quedaven 9 dies per visitar les comunitats que van de Leticia fins a Caballococha, ètnies Tikuna, Yagua, Cocama i barreja de les tres Ticoya (si si..., sembla que en aquesta zona són més oberts).
Sense perdre temps vaig començar el meu curt viatge, vaig contractar una canoa per no dependre de ningú i poder anar on vulgués, pel mateix preu vaig aconseguir, cuinera, ajudant i pilot i.... vaja tota la família: l'home, la dona, el seu amic i la seva filla, tot l'equip (la veritat és que va ser un encert perquè s'han portat molt bé i ens ho hem passat molt bé).
Aquí la gent és molt diferent a la del Javarí, molt més cordials i no tan porucs, més occidentals... suposo degut a la proximitat a la corrent principal de l'Amazones.
El cert és que la cosa anava bé, l'idea de passar d'una comunitat a l'altre em fèia veure i conèixer les diferències i particularitats de cadascuna i com que no hi havia cap mena de lloc per quedar-me a dormir sempre ens quedàvem a casa de qualsevol amic de l'equip.
En aquell moment de la segona part diguem que vaig empatar el partit: Amazones 1 - Esteve 1
A més, l'inundació d'aquest any està sent la més forta que ningú recorda i encara puja el nivell. A la riba nord hi ha algún turonet i alguna comunitat s'ha salvat, però a la riba sud tots estan amb un metre i mig d'aigua. Costa imaginar l'estació seca on les platges de sorra són quilomètriques.
Començava a lligar caps i a tenir un bon grapat d'imatges, però un final inesperat va deixar-me completament fora de joc.
Quan quedaven tres dies i encara algunes comunitats i coses per veure, una febre forta (38.5º), molt mal de cap i un dolor darrera els ulls em van deixar fet pols. Ingenu de mi, dos dies abans havia deixat quasi tots els medicaments que portava a una comunitat, pensant que allà feien més falta. Després d'un dia molt dolent, vaig veure que havia d'anar urgentment al metge, o sigui que vàrem posar la directa fins a Caballococha, on hi ha un petit hospital. Després d'esperar hora i mitja a urgències un metge molt amable em va atendre.
El diagnòstic no pintava gens bé, tenia quasi tots els síntomes del dengue. Ús enganyaria si digués que no estava espantat. De cop però, tot va canviar quan li vaig ensenyar unes petites ferides a la meva cama, li vaig explicar que fèia dies que les tenia però amb tanta aigua i humitat no es curaven, ràpidament el metge va dir-me per alegria meva que tenia una infecció, va receptar-me antibiòtics, paracetamol i una injecció al cul per 2 soles.
En qüestio d'hores ja estava molt millor.
És evident que havia perdut el partit, però al final la veritat és que estava content, suposo que pensat que la derrota podria haver estat pitjor.

Al igual que a tot arreu, als nens els encanten les mascotes.

L'equip

Si voleu saber que miren al "cel.lular". Podeu veure-ho al youtube: la mujer boa. Va causar sensació a tota l'Amazonia. És important pensar que dins la seva cultura lo real e imaginari conviuen intensament encara.

Això tan negre (wito), és l'equivalent a les cremes que usen les dones occidentals, a part de deixar-te la pell suau i cuidada, també funciona per les pessigades de mosquit i antigament els tatuatges indicaven el rang dins la comunitat, l'usen tant homes com dones. L'únic problema és que no desapareix en 8 o 10 dies, o això espero...

Per últim aclarir que aquí no celebren Sant Jordi encara que a vegades regalen flors...

Felicitats Umpa!!!