Amazones 2 - Esteve 1

Al final vaig anar a Colombia, i si quasi tot estava inundat.
Em quedaven 9 dies per visitar les comunitats que van de Leticia fins a Caballococha, ètnies Tikuna, Yagua, Cocama i barreja de les tres Ticoya (si si..., sembla que en aquesta zona són més oberts).
Sense perdre temps vaig començar el meu curt viatge, vaig contractar una canoa per no dependre de ningú i poder anar on vulgués, pel mateix preu vaig aconseguir, cuinera, ajudant i pilot i.... vaja tota la família: l'home, la dona, el seu amic i la seva filla, tot l'equip (la veritat és que va ser un encert perquè s'han portat molt bé i ens ho hem passat molt bé).
Aquí la gent és molt diferent a la del Javarí, molt més cordials i no tan porucs, més occidentals... suposo degut a la proximitat a la corrent principal de l'Amazones.
El cert és que la cosa anava bé, l'idea de passar d'una comunitat a l'altre em fèia veure i conèixer les diferències i particularitats de cadascuna i com que no hi havia cap mena de lloc per quedar-me a dormir sempre ens quedàvem a casa de qualsevol amic de l'equip.
En aquell moment de la segona part diguem que vaig empatar el partit: Amazones 1 - Esteve 1
A més, l'inundació d'aquest any està sent la més forta que ningú recorda i encara puja el nivell. A la riba nord hi ha algún turonet i alguna comunitat s'ha salvat, però a la riba sud tots estan amb un metre i mig d'aigua. Costa imaginar l'estació seca on les platges de sorra són quilomètriques.
Començava a lligar caps i a tenir un bon grapat d'imatges, però un final inesperat va deixar-me completament fora de joc.
Quan quedaven tres dies i encara algunes comunitats i coses per veure, una febre forta (38.5º), molt mal de cap i un dolor darrera els ulls em van deixar fet pols. Ingenu de mi, dos dies abans havia deixat quasi tots els medicaments que portava a una comunitat, pensant que allà feien més falta. Després d'un dia molt dolent, vaig veure que havia d'anar urgentment al metge, o sigui que vàrem posar la directa fins a Caballococha, on hi ha un petit hospital. Després d'esperar hora i mitja a urgències un metge molt amable em va atendre.
El diagnòstic no pintava gens bé, tenia quasi tots els síntomes del dengue. Ús enganyaria si digués que no estava espantat. De cop però, tot va canviar quan li vaig ensenyar unes petites ferides a la meva cama, li vaig explicar que fèia dies que les tenia però amb tanta aigua i humitat no es curaven, ràpidament el metge va dir-me per alegria meva que tenia una infecció, va receptar-me antibiòtics, paracetamol i una injecció al cul per 2 soles.
En qüestio d'hores ja estava molt millor.
És evident que havia perdut el partit, però al final la veritat és que estava content, suposo que pensat que la derrota podria haver estat pitjor.

Al igual que a tot arreu, als nens els encanten les mascotes.

L'equip

Si voleu saber que miren al "cel.lular". Podeu veure-ho al youtube: la mujer boa. Va causar sensació a tota l'Amazonia. És important pensar que dins la seva cultura lo real e imaginari conviuen intensament encara.

Això tan negre (wito), és l'equivalent a les cremes que usen les dones occidentals, a part de deixar-te la pell suau i cuidada, també funciona per les pessigades de mosquit i antigament els tatuatges indicaven el rang dins la comunitat, l'usen tant homes com dones. L'únic problema és que no desapareix en 8 o 10 dies, o això espero...

Per últim aclarir que aquí no celebren Sant Jordi encara que a vegades regalen flors...

Felicitats Umpa!!!

UFFF!!! Amazones 1 - Esteve 0

I per fi... després de dies d'espera, semblava que l'amazones i la seva màgia s'obria davant meu. El viatge fins a Requena va ser molt plàcid però el perill s'acostava...
Volia veure selva, i me'n vaig atipar... 80 km amb dos dies a través de la selva. Els nois de la foto portaven la càrrega: el primer 40 litres de gasolina a l'esquena i l'altre 35 kg de queviures pels 15 dies i costava seguir el seu pas, fins aquí tot perfecte.
Però va començar a ploure amb molta força, els nois em van avisar i van accelerar el pas perquè haviem de travessar capçaleres de riu, i amb la pluja el nivell pujava ràpidament... i així va ser, els arbres atravessats a manera de pont per creuar, estaven sota el nivell de l'aigua, era fàcil caure i no parava de ploure, era un malson, al cap de poc tot el que portàvem estava xop, al final l'aigua m'arribava al coll i aguantava el meu trist equipatge amb els braços enlaire...
Resultat final: les dues càmeres a la merda!!!! estava desesperat....
Al final vàrem arribar a Remoyacu, una comunitat de l'ètnia marsé, que evidentment degut a la dificultat i l'aïllament que es troba, cap turista li passa pel cap anar-hi. Perfecte vaig pensar, i de fet m'ho he passat molt bé, a més una de les càmeres la X100 ja funcionava i això em va animar...
El poble em va acollir molt bé i vaig passar a ser quasi un més d'ells, per la tarda jugava a futbito pel matí anava a pescar... els acompanyava a la xacra (conreu)...
La meva idea pel reportatge era descriure la vida real actual dels marsé, i no buscar l'estampa idílica del passat, és a dir sense amagar elements occidentals i actuals.
I durant 15 dies més o menys aquesta ha estat la meva ocupació. M'aixecava a trenc d'alba i a les 7-8 del vespre estava al llit, bueno al terra de fusta perquè com veureu de llits no n'hi han.
La meva dieta tampoc era gaire variada, cada dia fèiem dos únics àpats, el primer a les 9 va ser els 15 dies el mateix: sopa de peix... A les 4 dinàvem, un altre vegada peix però aquesta vegada amb yuca o arròs i plàtans.... aaahhh!! me'n descuidava la beguda típica el xapo és a base de plàtans madurs bullits, després es trituren i s'afageix aigua, està molt bo.
Aviat em vaig fer amic de l'Estefano, un dels fills de la família on m'estava.
Aquest és l'aspecte de l'interior de qualsevol de les cases tradicionals de Remoyacu, no hi ha ni llits ni taules ni cadires. Està ple d'hamaques i el menjar es serveix al terra. Hi ha una tarima on es fa el foc, perquè tota la casa és de fusta i elements 100 vegetals.
La gent semblava bastant indiferent a la meva presència, als joves els agradava molt que jugués a futbito però, ningú volia que li fés cap foto, ho em dèien que no o s'amagaven, amb dues excepcions: l'Estefano i l'avi.
Els monos, o xolo guapo colorao com li diuen ells, no és d'un gust exquisit però... es deixa menjar.
Aquí l'avi també em va ensenyar com extreuen el verí d'aquesta granota verinosa per després, posar-se'l amb finalitats al.lucinògenes i curatives igual que els seus avantpassats.
Vaig acabar fent fotos de família, que era l'únic que volien i en general m'ho he passat molt bé, encara que el tema fotogràfic doncs ha estat bastant fluix...

La tornada també s'ha complicat pel mal temps, he estat uns dies esperant per finalment poder tornar amb hidro-avió, que era l'única opció possible...
Tota la regió de Loreto està amb alerta per la pujada de les aigues, molt més alta que normalment, molta gent ha estat rescatada. Les escoles estan tancades i serveixen per aquesta gent que s'ha quedat sense casa.

He comprat un bitlllet per demà agafar un "ràpido", que em 8 hores em portarà a la frontera colombiana i així espero recuperar el temps perdut.
Ànims!!! que ningú pensi que estic desanimat perquè la veritat no és així, tinc ganes d'aprofitar aquests 12 dies que em queden per fer més fotos.